Sánchez en Quebec....

L'editorial de Vicent Partal (Vilaweb)

Parla de debò, Pedro Sánchez, quan posa el Canadà d'exemple?

L'any 1995, el meu amic Wayne McPhail va encarregar-se d'una prova pilot per a mirar com afectaria internet la feina d'un diari. El grup Hollinger, aleshores la tercera empresa de mitjans més gran del món, va decidir que experimentarien amb un diari petit i van triar el Hamilton Spectator, a Ontàrio. L'Spec era, i és, un diari bàsicament adreçat a la comunitat local d'aquesta ciutat de mig milió d'habitants, aproximadament. En Wayne em va oferir de treballar amb ell en el laboratori experimental que va crear dins el diari i jo ho vaig acceptar.

Més enllà de la feina a l'Spectator, que crec que va canviar la meua vida de periodista, conèixer Ontàrio em va aportar moltes coses, una de les quals em va sorprendre molt: trobar-me amb un federalisme avançat que tenia en compte, amb fets i no únicament amb paraules, la singularitat dels quebequesos i, en general, dels parlants del francès.

Quan vaig arribar a la ciutat, una de les primeres sorpreses va ser descobrir que tenia tres escoles francòfones, tres, per a atendre els parlants en francès de la ciutat. Una era l'École Georges-P.- Vanier, que ací en diríem un institut, i era molt a prop de casa. I després hi havia dues escoles elementals. Vaig aprendre, no pas sense sorpresa, que a qualsevol ciutat d'Ontàrio de més de cinc mil parlants del francès s'aplicava una llei que feia possible de relacionar-se en aquesta llengua amb tots els nivells de l'administració o tenir escoles pròpies. A més, quatre de les universitats de la província oferien línies en francès i hi havia una universitat, la Universitat de Hearst, que funcionava completament en aquesta llengua. No cal dir que a casa rebia totes les cadenes de televisió en francès del Quebec i del conjunt del Canadà. Perquè al Canadà dues televisions emeten, o emetien aleshores, en francès a tot el territori, a banda el gruix de televisions que emetien en francès amb base al Quebec.

Permeteu-me que acabe l'anècdota personal explicant una experiència colpidora: el tren Toronto – Mont-real. Quan l'agafaves i viatjaves per Ontàrio, tots els senyals acústics i escrits eren en anglès i francès, però de sobte, quan entraves al Quebec, l'anglès desapareixia i et parlaven només en francès. La raó? Al Quebec l'única llengua oficial és el francès. L'única. Mentre que el govern central del Canadà estableix l'anglès i el francès com a llengües oficials a tots els efectes i sense distincions. És per això que en els actes solemnes, el primer ministre, quan parla, fa la meitat del discurs en francès i l'altra meitat en anglès.

Perquè ens situem i concretem de què parlem, els francòfons del Canadà representen el 21,3% de la població. Si ho comparem amb l'estat espanyol, segons les dades oficials de l'Institut d'Estatística (INE), el 23,3% de la població parla català. I hi ha a més el 6,2% que parla el portuguès de Galícia i el 3% el basc. És a dir, que hi ha si més no un 32% de la població que parla una llengua que no és l'espanyol, sense comptar encara els parlants d'occità, asturià, aragonès, amazic i àrab a les ciutats africanes.

Per això és d'un cinisme inigualable que Pedro Sánchez, de viatge al Canadà, diga que el Canadà i el Quebec són el model de solució del problema català. Evidentment que els quebequesos no estan contents encara amb la situació i hi ha un moviment molt important que reclama la independència del país. Però comparar el tracte del Canadà amb la seua minoria francòfona amb el tracte d'Espanya amb la seua minoria catalanòfona és un autèntic insult. A més, cal recordar que els quebequesos s'han pogut manifestar dues vegades en dos referèndums d'independència. Que el govern federal no els va acceptar com a legals, però que es van fer sense impediments i amb una sentència judicial històrica que deia que, tot i que la independència no era legal, si una majoria del Quebec la volia, el govern federal no podia sinó negociar-la 'de bona fe'.

Sánchez no s'hauria d'atrevir a dir aquestes coses. Perquè si la relació entre el Canadà i el Quebec és el model, aleshores és ell qui té deures. Per exemple, TVE hauria de tenir pel cap baix una cadena que emetés en català a tot l'estat, i les cadenes en català s'haurien de poder veure a tot arreu. A cada ciutat on hi hagués més de cinc mil catalanoparlants –Madrid sense anar més lluny– hauria d'haver-hi escoles públiques en català. I ens hauríem de poder adreçar a l'administració en català a tot arreu de l'estat espanyol, al poblet més petit d'Andalusia, a Múrcia, a l'Aragó, on fos. I el govern espanyol, això no cal ni dir-ho, no tan sols hauria d'haver permès el referèndum del primer d'octubre sinó que hauria d'haver negociat de bona fe a partir del resultat. I no van fer pas això, com tots sabem. I és ben significatiu que fins i tot el senyor Trudeau, el primer ministre del Canadà, en la reunió amb Sánchez, remarcàs que la solució del problema català demanava respecte als drets humans, en una clara al·lusió a la violència exercida pel govern espanyol.

El primer requisit per a resoldre un problema és tenir interlocutors seriosos i responsables. I Sánchez, amb aquesta comparació que ha fet entre el Canadà i Espanya, entre el Quebec i Catalunya, ha tornat a demostrar que no és ni l'una cosa ni l'altra. El problema, per tant, és ben gros.