Macron Y Sánchez

Contra Sánchez (VIII)

Vilaweb Pere Martí

El PSOE ha tret la pols d’aquell antic lema, ‘OTAN, d’entrada no’; n’ha retirat les sigles de l’aliança atlàntica i hi ha posat Catalunya. És un no preventiu, però un no. En el cas del referèndum del 1986, el no va acabant essent un sí per realpolitik, però en el lema electoral el sí el demanaven ‘en interès d’Espanya’, que ho arregla tot. En el cas català serà més complicat, i el no de moment és a la boca de la major part de dirigents del PSOE i del PSC. Si hi havia ningú que esperava un gest de distensió de Pedro Sánchez, anava ben errat. La primera decisió presa, nomenar Josep Borrell ministre d’Afers Estrangers, és una bufetada a la cara del govern català amb la mà oberta i un desafiament en tota regla, que afegeix dificultats a un diàleg que ni tan sols ha començat.

Una vegada ha passat l’alegria de fer fora el PP, torna la crua realitat. També era una ingenuïtat que el PSOE passaria d’insultar el president de la Generalitat a alliberar els presos. Però una cosa és que el PSOE mantingui els seus principis i una altra que Sánchez provoqui amb gests que saben que ofendran l’independentisme i que són perfectament prescindibles. El líder del PSOE hauria pogut triar un altre ministre, però ha anat a triar el que fa quatre dies deia, en l’acte final d’una manifestació de Societat Civil Catalana, que s’havia de ‘desinfectar’ Catalunya per l’independentisme; o que considerava que era ‘injust per a Marine Le Pen’ de comparar-la amb el president Torra, perquè segons ell Torra és molt pitjor. Borrell no és únicament un espanyolista aferrissat, sinó també un provocador professional de llengua esmolada. Lluny d’aportar distensió, afegirà més llenya al foc.

Sánchez vol un català desmentint el relat independentista a tot Europa, ara que començava a escampar-se arran de les successives derrotes judicials. L’objectiu és que la versió espanyola l’expliqui també un català, perquè serà més eficaç que no Dastis o Margallo. Del punt de vista del futur govern espanyol, és una decisió intel·ligent, però com a primer gest de Sánchez envers Catalunya és clarament agressiu i demostra que la voluntat de diàleg no és sinó una comèdia per a arribar al poder. En les formes, Borrell és pitjor que Margallo.

Ara, més enllà del seu profund jacobinisme, Borrell també ha tingut topades amb la justícia per afers poc clars, tot i que sempre n’ha sortit indemne. Primerament, la relació amb els inspectors d’Hisenda Josep Maria Huguet i Ernesto Agiar, el primer dels quals va acabar condemnat a sis anys de presó per haver acceptat suborns en canvi de fer els ulls grossos. Eren col·laboradors seus mentre va ser secretari d’estat d’Hisenda espanyol, entre el 1984 i el 1981. Borrell no va ser acusat de res, però la seva relació amb aquells dos inspectors li va fer perdre la cursa de les primàries davant Joaquín Almunia, perquè algú va filtrar el cas l’any 1999. Borrell les havia guanyades l’any anterior, contra el candidat de Felipe González, i ho va pagar car. Més recentment, l’any passat, un jutge li va retirar l’acusació d’haver participat en la falsificació dels comptes de l’empresa energètica Abengoa. Sempre cau dret.

Encara és aviat per a poder-ne treure conclusions, però el primer gest de Sánchez no fa pas preveure una voluntat de diàleg amb la Generalitat gaire fructífera. El president Quim Torra es demanava avui –en sortint de la presó d’Estremera, on s’ha reunit amb els consellers empresonats– si es trobaria amb el Sánchez que va despenalitzar la convocatòria de referèndums o amb el del 155. De moment sembla que amb el segon. Si més no, d’entrada.